Archive for the ‘Crítica de cinema’ Category
Ararat
Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad.”
Himno de la libertad, José Antonio Labordeta
Ararat és una muntanya testimoni de diferents esdeveniments, ja siguin llegendes o interpretacions religioses, convertint-la així com a símbol nacional d’Armènia. Aprofitant aquest simbolisme, la pel·lícula Ararat pretén fer una crida a la reflexió sobre un fet (com molts d’altres) que a pesar de la magnitud que va comportar és passat de pàgina camí cap a l’oblit i la ignorància d’una societat que creu caracteritzar-se com a democràtica. Raffi, amb unes llaunes de pel·lícula i una camera sota el braç, és detingut a la duana com a presumpte sospitós. L’interès del funcionari per descobrir què amaga el protagonista en cadascuna de les llaunes serà l’excusa de l’armeni per explicar la seva visió del conflicte.
La pel·lícula tracta el rodatge d’un llargmetratge que relata l’atrocitat armènia que va viure Gorky en primera persona amb una duresa inquietant. No obstant, la pel·lícula no deixa de presentar-nos que es tracta d’un muntatge, d’un fet real sí, però amb la camera darrere que grava les diferents interpretacions dels actors que es van movent pel plató. Això provoca que l’emoció quedi reduïda però a l’hora molt enfocada a la reflexió perquè no deixa de ser quelcom fictici tot i que sapiguem que parteix d’un testimoni real: una reconstrucció del passat que aconsegueix una pel·lícula que no deixa indiferent a ningú.
Partint des del fet que el conflicte armeni va passar ara fa noranta-tres anys, el film té un cert nivell de versemblança amb la situació en què es troba la societat d’avui en dia. Des d’una vessant política que aposta per la no recuperació i l’oblit de la guerra (“olvidamos la puta historia y tiremos adelante” respon l’actor turc a Raffi), fins a la veritat manipulada, representada així, aprofitant la imatge i garantint-ne la seva certesa. No obstant però, el director no busca cap tipus de reivindicació, al meu parer, sinó que vol preguntar a l’espectador què és l’odi, l’art, la terra, la memòria dins la societat en què vivim, ara per ara conformista amb el que la televisió i els polítics ens vol vendre.
