Periodisme de plastilina

Entrevista realitzada el novembre del 2004 dins el recull d’entrevistes per al treball de recerca “Un telenotícies objectivament subjectiu” a Francesc Burguet Ardiaca, professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna i de la llicenciatura de Periodisme de Bellaterra.  

Bon dia, Sr Burguet. Primer de tot, agrair la seva disposició cap a aquesta entrevista. Per començar, m’agradaria que m’expliqués com descriuria el terme “notícia”.

Hi ha gent que fa definicions de notícia: diu que ha de ser un fet rellevant, i el que no diu rellevant diu que ha d’ésser important, o el que diu important… i què és important? I rellevant? Això vol dir que hi ha algú que determina què és rellevant i que no.  

¿Creu en l’objectivitat d’un telenotícies?

Mai un telenotícies diu la veritat. Per què veritat, algunes coses del món només poden ser que siguin certes, i que sigui certa una cosa, no garanteix res. Hi ha coses que són certes i que poden dir grans mentides.

Com per exemple…

Farà cosa de tres o quatre anys es va morir un nen que estudiava en un col·legi a Sort perquè es va empassar el tap d’un bolígraf. A “el Mundo”, que és un diari que fa joc brut cada dia deia: “un niño, en estado grave tras tragarse la tapa de un bolígrafo” i l’avantítol deia “estaba en clase de catalán”. I què? Quin problema hi ha? El problema no és el que diu, el problema és el que dóna a entendre. El que es reclama a la informació és que s’interpretin les coses.

¿Però no hi ha mitjans que s’autodefineixen com a objectius?

Sí i ho fan perquè és una manera de dir “cregui’m a mí, que jo no l’enganyaré”.  Si hi hagués objectivitat com si hagués veritat, no hi haurien d’existir els diaris, només en caldria un. L’Estatut, segons uns, és un atac contra Espanya, i segons uns altres és anticonstitucional, segons altres és un acte de justícia, i el que diu l’Estatut, diu el mateix aquí, que el text que deuen tenir a Madrid. El text diu el que diu, resulta que què passa, que a l’hora de mirar-ho és com en el futbol, un diu que ha estat penal i un altre diu que s’ha tirat a la piscina. Hi han hagut coses pitjors, no fa gaire, deien que l’objectiu del periodista era buscar la veritat, i això de buscar la veritat és una cosa de capellas. La veritat no té res a veure amb el periodisme, és una cosa absurda, fora de lloc.                  

¿El telenotícies pretèn informar a l’espectador, convèncer?

L’objectiu no és informar, sinó confirmar, la gent llegeix els diaris i escolta en la ràdio allò que volen sentir. Si fos el contrari, llavors no existiria “el Mundo”, ni “La Razón”, i no existirien altres coses perquè saben que el seu lector ja vol que li digui això.

¿Quines conseqüències pot comportar la subjectivitat?

Mira, totes. El que és un periodisme viciat o el que és un bon periodisme. La subjectivitat no és cap malaltia i és que vicia, ni és cap depravació, és ponderar una cosa inevitable de la informació. Subjecte. I per tant no hi ha cap més manera de fer informació que és que la facin els subjectes. I els subjectes treballen de manera subjectiva. Perquè fixa’t que la gent que diu que trasmetem la informació objectiva, com la informació la fan els subjectes en tot cas, només podria ser subjectivament objectiva la qual cosa és un disbarat. Però és que sigui subjectiva no vol dir que sigui una gratuïta, arbitrària, inventada, fantasiosa, no, no és el subjecte que ha de ser és una persona competent, una persona honesta, que intenta buscar el sentit de la informació.

¿Però aquest subjecte haurà de tenir un mínim de competència?

En el cas d’un periodista, competent vol dir que tingui un gran domini del llenguatge, que a més a més de tenir un bon llenguatge tingui un bon coneixement del món per poder parlar de les coses. La informació la fa un subjecte, i per collons ha de ser subjectiva sinó, la única forma de fer una informació objectiva, és que la fes un cadáver.

¿I pot tenir alguna relació amb la parcialitat?

És una variació de la subjectivitat. Quan un se n’adona, perquè algú li explica, que dient subjectivitat està dient una impertinència, llavors ho canvia per imparcialitat. Si dos es barallen, llavors la neutralitat en què consisteix, en girar-li l’esquena? Això no és neutralitat, és covardia, irresponsabilitat.

¿On trobem la línia de la parcialitat? 

Mira, el dia que facis informació la primera cosa que hauràs de decidir és que penses aportar: si la última victòria del Barça, o que hi ha una epidèmia de còlera al Congo. Aquí ja estàs prenent decisió i està prenent un partit, si tu poses Barça, ja t’estàs definint que el més important és el Barça i si es moren al Congo que els donin pel sac. Alguns s’ho inventen com a coartada per a les seves decisions.

¿Quin valor tenen les imatges en els telenotícies?

Les imatges tenen un gran poder de persuasió perquè és la cosa que més s’assembla a la realitat. No obstant, la gent es pensa que és mirar què passa al món quan en veritat és la mirada d’ algú que vol ensenyar què passa en el món. Una imatge pot donar una visió o una altra, pot fer que algú sembli dolent o sembli bo, pots agafar moltes coses.

¿Creu en la dita “més val una imatge que mil paraules”?

No ho crec. Pot ser que en alguns casos ho sigui o en altres casos no. És obvi que hi ha imatges que tenen una gran capacitat de dir coses però també d’amagar-les, i és obvi que amb només imatges seria molt difícil de comunicar-nos. Costaria. Pot ser una pèssima imatge però pot tenir un excel·lent text.

En el seu últim llibre Les trampes dels periodistes  parla de l’objectivitat de la llengua, ¿què me’n diu?

Deia que la lingüística durant tot el segle vint, ha pecat, ha tingut una visió objectivista de la llengua, és a dir, llenguatge més ben dit. I a més a més no només es canvia el llenguatge a llengua sinó que l’hem acabat restringint amb una mena de codi. Posem un exemple: si jo dic, un a tret un llibre sobre lingüística i diu “quin és el significat de la frase o la oració “avui ha mort el porc”? ” i s’atreveixen a dir que depèn, de què depèn? De qui ho digui: En quin sentit ho digui, en quines circumstàncies ho digui, perquè si un pagès que tenia un porc malalt i ho diu el veterinari, segurament que tothom entendrà que tenia un animal malalt i que li havia dit “s’ha mort el porc perquè estava malalt”, que moriria algun dia. No obstant, recordant que aquest any era el vinteni dels anys ‘75 i algú trucava el dia de la mort del ‘75 dient “s’ha mort el porc” és obvi que s’havia mort finalment el Franco. Comunicar-se no és només agafar-te les paraules que només tenen un significat. Quan dic que la llengua, ha predominat tota una visió objectivista vull dir que les coses poden significar alguna cosa sense entendre que comunicar-se a través de la llengua. Les paraules són mig del que les diu, i mig del qui les escolta.